X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

Autocrítica de mànega curta

La diferència entre l'error (en el qual tots hem caigut alguna vegada amb propòsit d'esmena) i la mala praxi és l'interés que s'amaga darrere de certes opinions. Però és que hem convertit també el periodisme en "a veure qui enarbora més alt la bandera"

11/10/2016 - 

VALENCIA. D'entrada, ja sé que em fique en un toll. Este és un d'eixos articles que alguns amics que bé em volen em diuen que hauria d'estalviar-me. Però què volen que els diga, a les meues 46 primaveres i després de tindre el cul pelat d'haver torejat amb dobermans, gosets falderos, serps i una extensa fauna, m’esvaren prou certes sentències. Tant, com a molts dels meus sentenciats els esvara la meua opinió. Però com ja tinc assumit que mai treballaré per a un mitjà nacional, i com molts dels defectes que enumeraré també són meus, puc emetre certes opinions sense anar a donar lliçons de res a ningú. Això sí, per a observar la professió que exercisc des de fa 26 anys (per més que li pese a d'algun) i tindre una opinió lliure sobre ella (a pesar que molestarà a molts), encara em sobra.

Ens hem (em pose el primer de la llista per a no ferir susceptibilitats) carregat el periodisme esportiu. Ens hem encabotat a donar-li la raó al Pichu Cuéllar quan insultava l'altre dia en Mareo a un periodista de La Nueva Espanya. El lamentable espectacle de zombies del patrioterismo ranci (que només oculta un madrisdisme desmesurat més propi del fons d'un estadi que d'una tribuna de premsa) disparant sense cap tipus de fonament o contrast d'acusació sobre Piqué, no constituïx si no la constatació de en què hem convertit el en altre temps noble ofici de comptar les coses.

No importa contrastar. No importa si és veritat o mentida una acusació. Importa el nombre de punxades per notícia en les webs, o les xifres de share en Televisió. No se salva la ràdio, qui per un costat té presentadors que lloen a Piqué, però per un altre manté el doble joc de cridar cada setmana a certs comentaristes (tots tenims els noms en la ment) que ruboritzarien al més extrem dels ultres. Jo mateix (repetisc, em pose el primer) he retuitejat una informació per la immediatesa i sense el contrast necessari. I més d'una vegada m'han pintat la cara. Almenys intente que no torne a passar. La diferència entre l'error (en el qual tots hem caigut alguna vegada amb propòsit d'esmena) i la mala praxi és l'interés que s'amaga darrere de certes opinions. Però és que hem convertit també el periodisme en "a veure qui enarbora més alt la bandera". La d'Espanya, o la de l'equip de la teua ciutat.

Vos hem acostumat a demanar militància al periodista com si això fora una garantia de veracitat. I ací l'hem cagat els periodistes. Vos hem habituat a demanar el periodisme que tant hem criticat durant anys quan es feia (i es fa) des de Madrid. Hem universalitzat l'axioma de "eixe què critica si no és del (pose's l'equip que es desitge)", que és una estupidesa de la grandària de "eixe professor com s'atrevix a suspendre el meu fill, si ni és de la nostra família, ni ens coneix". Que hi ha crítiques fetes des de fora, des del més profund desconeixement? No em cap dubte. Que n'hi ha fetes en nom de la imparcialitat des de Madrid i fan olor al madridisme més ranci i parcial? També ho tinc clar. Però no sempre qui et diu el que no vols sentir és l'enemic. No sempre la veu crítica té darrere un interés propi o el d'uns colors.

El que ocorre és que és més bonic crear bans i tribus, exacerbar uns colors al voltant d'un sentiment de pertinença i agitar una bandera. I en el més extrem dels casos, podria entendre que en certs fòrums d'opinió es pogueren alimentar certes controvèrsies. Però amb la informació, no. Ni Pichu Cuéllar desafiava amb la mirada a l'afició del Deportivo de La Corunya, ni Piqué es va retallar les mànegues per a eliminar els rivets rojos i grocs de les mànegues. Haver d'eixir amb dos trossos de mànegues retallats per a demostrar la seua innocència en un delicte que mai va cometre i pel que va ser linxat públicament pels salvapatrias que sempre s'enardixen, amb els mateixos i contra els mateixos, és un dels episodis més de mala mort que recorde i més feridor per a la professió de periodista. A vegades nostra autocrítica té les mànegues tan curtes, que acabem donant-li la raó al Pichu Cuéllar.

PD: no desviem el debat, volguts col·legues de la M-30 cap a dins. Si hi havia rebombori en xarxes socials amb Piqué va ser perquè alguns mitjans i periodistes van encendre la metxa. No siguem tan simples de fer creure que en The Cavern s'escoltava en els 60 bona música sense comptar que eren The Beatles els que la tocaven.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email