De Maximino em fie

VALÈNCIA. Quan ho vaig veure arreplegar la pilota de la xarxa després d'anotar un gol testimonial en la humiliant golejada que va marcar l'estrena de Celades, i posar rumb al centre del camp amb la determinació de qui espera una remuntada, vaig saber que Maximiliano Gómez, Maximino per als amics, era un xic fortament adorable. 

D'ell, hui, s'han oblidat les cròniques, més pendents de facturar a amiguets i edulcorar una realitat tètrica amb lemes de sobre de sucre. Que és per a lo que serveixen eixos martirologis. Per a omplir buits. Però l'home del cavall, que es pren el seu temps de descans amb la serietat d'un obrer, ignorant que mig món s'està matant per a localitzar-lo i que signe el seu primer contracte milionari al futbol gran, va ser el vertader autor del punt davant el Getafe. 

En realitat, és, des de l'estrena de la competició, l'únic jugador que està rendint al nivell del vell VCF. Aquell, recorden?, que tenia aspiracions importants. I ho fa a la manera del (ex)puto VCF. Un apèndix del passat en un present de futur incert. El far en la tempesta, transformant en gols els tres úniques pilotes que li han posat a l'àrea. 

En un futbol antic, sense VAR, l'actuació diumengera de Maximino hauria protagonitzat portades. Estava en la seua salsa. Uruguai vs Argentina. En eixa lluita de colzes i futbol per a llestos va provocar un penal, que et va donar el punt, i una quasi expulsió, que sense tecnologia haguera igualat la inferioritat numèrica i retornat a l'equip el domini en el fang que estava tenint fins al sainet de l'actor secundari Bob. 

Se les va saber totes, perquè a eixe joc, a un uruguaià, no li guanyes mai. 

I és, precisament, allò que necessita este equip ara mateix, jugadors que juguen totes les setmanes la final del Mundial; desoint els malfaris que assalten als que estem al altre costat. Laterals italians com Gayà i uruguaians com Gómez arreplegant a pinyes una pilota de la xarxa en el minut cent per a veure si amb sort encara cau el tercer. Creure, en definitiva. El caràcter que més falta a la banqueta. 

En temps d'assimilar que la realitat del club és la mateixa que la del Cadis es requereix gent que estiga disposada a moure's sense complexos en eixes arenes. Que convença als seus jugadors que són millors de lo que pensen en lloc de repetir insistentment que no valen per als alts vols. Que sabent lo que hi ha pose el seu esforç en tals batalles. Per açò seria important tindre un entrenador que deixe de plorar perquè vinguè pensant en jugar la Champions i li han deixat un parrac per a quedar el que fa deu, amb sort, i senta la lluita per la supervivència amb l'emoció d'un alienat. 

Necessitem actituds Gattusianes, Cerveristes, no tristesa. 

Necessitem tipus com Maxi. Miren el seu rostre quan juga. Gaudeix. On altres posen cara d'angoixa o dilaten les seues pupil·les de pura ansietat, ell, somriu. Viatja per la gespa amb la mirada del tigre i la seguretat de qui sap que la pot liar al moment menys pensat. Ens salvarem per ahí. 

Només queda afrontar l'any amb la mateixa actitud del equip el diumenge, tal vegada el primer dia en què es van convèncer de la seua situació i es van ajustar a ella. 120% o mort. És la lliçó que va deixar el partit. Aferrar-se als 90 minuts com si fóra l'últim dia en la terra (perquè pot ser-ho) i utilitzar totes les armes disponibles per a obtindre avantatge en la desigualtat que té este grup amb 10 equips de la lliga. Això, i esperar que a l'uruguaià li caiga mitja pilota en l'àrea, perquè el rematador de freezers els cola tots sense distinció. Ara ho venen al gener. LOL.