De Paterna, a què vols que et guanye?

VALÈNCIA. L’estiu es presumia llarg. El passat 25 de maig –mai em canse de repetir-ho- el València s’alçava amb la vuitena Copa del Rei de la seua història i després d’un parell de dies de celebracions, tocava esperar quasi tres mesos perquè tornara a rodar la pilota de la Lliga. Massa temps sense futbol. Però com d’equivocats estàvem! Les diferents competicions s’han succeït una darrere d’una altra i el somriure dels seguidors blanc-i-negres no s’ha esborrat en cap moment. I és que, primer fou el Mundial sub’20, posteriorment l’Europeu sub’21 i dissabte el sub’19. Tots ells amb un denominador comú: la presència destacada de futbolistes de l’Acadèmia. I és que si entre els anys 2008 i 2014 es posà de moda allò de: “sóc espanyol, a què vols que et guanye?”, hui podríem canviar el “ser espanyol” per “m’he criat a la Ciutat Esportiva de Paterna”.

Perquè despús-ahir, Ferran Torres va coronar-se davant tot el continent. Un xiquet de Foios, amb tan sols 19 anys, va arredonir la seua particular temporada perfecta. Sense arribar a la vintena, va liderar a la selecció de Santi Denia cap al títol, va ser el màxim golejador del torneig amb 7 dianes –sumant les de la fase de classificació-, erigint-se, a més, com al millor en la semifinal i marcant les dos castanyes de la gran final. Quasi res porta el diari! I tot en una campanya en la qual va participar en 37 compromisos amb el primer equip del València -18 com a titular- i havent gaudit com la resta dels seus companys de vestidor, de la inoblidable nit al Benito Villamarín davant el Barça. Brutal!

Encara recorde a aquells que es fartaren de criticar tant al futbolista com al seu entorn per ‘forçar’ la seua renovació i en conseqüència, l’ascens al primer equip allà pel mes de gener del 2018. Que quina bogeria, que si anava a frenar la seua progressió o fins i tot que s’anava a perdre. La vida i el futbol posa a cadascú en el seu lloc. Com ocorrerà amb Kang In Lee. Mateixa estratègia –renovació i ascens al primer equip- i mateixes crítiques. Doncs bé, per a tapar boques, en sis mesos, el coreà va participar de manera activa en la consecució de la Copa perquè sense la seua màgia, el famós ‘tocó en Hugo Duro’ no haguera servit de res. A més, la va trencar, literalment, al Mundial sub ’20, atenció, tenint dos anys menys que la gran majoria dels seus oponents. Amb 18 primaveres! Dona vertigen pensar que el València compta amb el millor jugador jove del món! I ací, damunt, som capaços de crear un debat entorn de la seua figura. És de bojos!

Ara bé, he de confessar que, pel meu caràcter, de tots els campions dels que pot presumir la factoria de Paterna, sent predilecció per Hugo Guillamón. Un xaval que no aclapara titulars, que sempre es manté en un segon pla, però que, com Ferran, ho va jugar tot al sub’19 i va ser un dels secrets de la solidesa defensiva de La Rogeta. Subcampió del món en 2017, el de l’Eliana personifica els valor de la intel·ligència, la solidesa i el rigor tàctic. El jugador amb qui somnia comptar qualsevol entrenador. Sense fer soroll, treballant en l’ombra però sense deixar mai de créixer i d’evolucionar. Com en els casos anteriors, qualitats que s’encarreguen d’ajudar a potenciar tota la gent que l’envolta combinant l’educació i l'esperit de sacrifici. És una simple qüestió de temps que Mestalla conega a un valencià que, a més, pot actuar tant de central com de migcentre. Un diamant.

I no vull oblidar-me d’altre campió: Carlos Soler. Ell és, juntament amb Gayà i Jaume, l’exemple a seguir per tots aquells que defensen la camiseta amb la rata penada en l’escut en qualsevol de les categories inferiors. Ja ningú considera al ‘Xino’ com a un altre dels jóvens. Ell està en altre estatus. El migcampista és la mostra de què Paterna mai ha deixat de funcionar. Fa goig comprovar com de bé es tracta el talent al club che. I no sols els que estan, sinó també a alguns que se n'anaren: Gayà li competix la titularitat a Jordi Alba en l’Absoluta tenint a Bernat com a tercera opció. Alcácer goleja al Dortmund. O fins i tot, sense anar més lluny hi ha altres dos dels campions sub’ 19, Abel Ruiz i Víctor Chust, que també es criaren a Paterna. O Nabil, que amb 18 anys ja s’ha estrenat amb el Manchester City. I saben el millor de tot? Que prompte eixiran més. De Paterna, a què vols que et guanye?