El patiment

VALÈNCIA. Que la vida no és un camp de roses ho saps quan vas fent-te major. De menut, te despertes amb la dolça veu de ta mare, que ja t'ha preparat el desdejuni i l'esmorzar per anar a escola, no has de triar la roba perquè la tens preparada com per art de màgia i el teu treball és de 9 a 12.30 i de 3 a 5 de la vesprada. Horari perfecte. I després, a jugar al carrer o vore la tele. El somni de qualsevol funcionari mal treballador. 

Quan arribes a ser adult, tot això desapareix. La roba deixa de tindre vida pròpia i ja no té cames per traslladar-se de la llavadora al calaix. I, per supost, no es plega soles ni es planta firm als peus del teu llit preparada per a l'outfit de dia i pujar-lo a Instagram o on siga. I si parlem dels horaris de faena és per a ficar-se directament a plorar, o riure, segons el dia. Tot per fer allò que deia Renton en Trainspotting. Tria una vida. Tria un treball. Tria una carrera. Tria una família. Tot allò, ja saben.

I agarrar-se a les xicotetes coses que, en principi, ens fan feliços. En principi, clar. A no ser que sigues d'un d'eixos equips de la breu Superliga, el més normal és patir més drama que alegria en este maleit invent dels anglesos. Fem regressions a la nostra infància tenint com a fil conductor als jugadors de vint i pocs anys. Normal, qui no va voler poder treballar en pantaló curt i tindre un cos sense molles. Rematem amb ells, fem força amb ells i peguem patades des del sofà com si això fera arribar a la pilota al Guedes de torn, quan només arribem a adolorir-se el dit corrunx del peu al pegar patada a la tauleta on tens les papes i les olives, complement i antídot preventiu del disgust. I saps, una vegada més, que el teu gol atronador serà el baixar el fem i no confondre el contenidor del plàstic amb el de cartró. Ho pots celebrar apretant els punys, amb gest de maliccia però sense esperar ovació per part del veí que, en el balcó, està fumant-se un cigarret, mirant la vida passar i a un tipo que celebra ficar la porqueria en el forat just.

El patiment. Allò que va expulsar Gayà dissabte al marcar un gol contra l'Alavés. Celebrant un empat com nosaltres baixar el fem. Catarsi purificadora, d'aquell que sap que ixe gest de ficar la pilota dins de la porteria rival va fer als adults de l'altra banda de la televisió pegar patades a destemps. I donar una alegria, de les pobres. Al cap i a la fi, va ser un empat en un partit de lliga qualsevol. El nostre fem de cada dia. I menys mal que aixina va ser. Perquè fins el tipo del cigarret, que segur que és més intel·ligent que nosaltres, tindrà com a únic interés no quedar-se sense tabac per poder tindre l'oportunitat d'eixir al balcó i vore la vida passar. Quina llana la seua.