El premi a la paciència

VALÈNCIA. El València està evolucionant. Com a club, com a entitat. I el valencianisme amb ell. El vot de confiança en el projecte és una demostració de maduresa que, sincerament, mai pensava que arribaria amb el vistiplau de Meriton. Però així ha sigut: les tesis d'Alemany convenceren a l'amo. I la confiança, en un alt percentatge de probabilitats, té premi. Este va aplegar a Balaídos en forma de remuntada. Un equip 'mort' -sols calia pegar una ullada a les xarxes socials després del descans per a adonar-se- va ressuscitar en la segona meitat i va aconseguir segellar una remuntada que a tots ens va alegrar el diumenge. S'ho mereixia l'aficionat que tant ha patit al llarg d'esta Lliga, s'ho mereixia l'entrenador i el seu cos tècnic que tant han treballat durant setmanes quan molt pocs creien en ells i, sobre tot, s'ho mereixia la plantilla. Un vestidor que, tot i els mals resultats, no ha baixat els braços, no ha volgut rendir-se i s'ha unit com si d'una pinya es tractara, quan més complicades estaven les coses. La celebració de l'un a dos, l'èxtasi després del xiulet final o les manifestacions en les xarxes socials són el fidel reflex de què per ells no va a quedar.

No recorde un grup tan cohesionat des de feia molt de temps. Perquè la companyonia, la de veres, ha d'aparéixer en moments de crisi. Veure a Carlos Soler penjar la foto de l'abraç amb el gol de Rodrigo preguntant-se si quedava clar és tapar-li la boca a aquells que han dubtat del compromís de la gran majoria de futbolistes. Comprovar com Gayà i Parejo quasi ploren per l'alliberament en acabar el duel davant el Celta és una satisfacció absoluta. I una lliçó per a tots. Podrem debatre al voltant del seu nivell, de la seua capacitat per a liderar a un equip de Champions o de quin el seu sostre, però mai de què no estan involucrats. Són dels nostres i o els defensem nosaltres o no ho farà ningú. Crec que hem de traure moltes conclusions de tot açò.

Ara bé, hi ha una qüestió de la qual no som capaços d'aprendre. I Marcelino ens va donar un clínic en eixe sentit. Em referisc a la poca paciència que una part de la graderia de Mestalla -i de l'entorn- té amb els futbolistes més jóvens. Històricament, als canterans sempre se'ls exigís més i abans que a qualsevol altre. “Ferran i Kang In són dos jugadors amb els quals hem de tindre molta tranquil·litat. No encastellar en una bona situació i el contrari quan vénen de dolentes”, va sentenciar. Amb una única frase, l'entrenador va dibuixar com si del millor pintor es tractara la situació que, a hores d'ara, estan vivint estes dos promeses criades a Paterna. Per a molts, abans de la segona part davant l'Sporting, al de Foios li venia gran la primera i era un desagraït per buscar oportunitats en altres clubs mentre que el coreà era el més paregut que hi ha a Maradona amb només 17 anys. Som així, blanc o negre. Fallers d'ADN. No existixen els grisos.

Ni una cosa ni l'altra. Ferran no s'ha convertit en el Garrincha del segle XXI per haver marcat dos golassos consecutius ni Kang In deixarà de ser un dels canterans amb més futur de tot el món si no manté el mateix nivell al llarg de les següents trobades. Però vaig més enllà, que no ho faça, que no estiga tan brillant, serà normal. Entrarà dins de la irregularitat pròpia d'un procés d'aprenentatge i creixement com a professional. Aleshores encara haurem d'aguantar a aquells que assenyalaran a l'asiàtic com han fet amb Ferran. Però encara hi ha una cosa pitjor. Durant les últimes setmanes he palpat una comparança que em fa fàstic. Sembla que per a parlar bé de Kang In fóra necessari 'matar' a Ferran. Que si el coreà havia demostrat més que el de Foios en dos partits, que si havia d'entrar ell i no l'extrem. Però per què eixe enfrontament? Per què ha de ser o l'un o l'altre? Per què no podem gaudir de comptar amb dos dels nanos amb més classe del món? Hem de discutir per tot? No m'entra en el cap! Espere almenys que, per a demà, oblidem les diferències i remem tots a una: eliminar al Getafe no serà tasca senzilla. Al Coliseum esperen els hòmens de Bordalàs amb Damià al capdavant, que rosses no crec que repartisca.