X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 24 de enero y se habla de opinion VALENCIA CF OPINION PRANDELLI
GRUPO PLAZA

opinión

És més còmode enganyar-se

L'italià té feina al davant. Moltíssima. I el futbol no espera a ningú. El combinat blanc-i-negre ocupa llocs de descens a la Segona Divisió i l'exseleccionador transalpí debutarà a Gijón amb la imperiosa necessitat de guanyar...

6/10/2016 - 

VALENCIA. Fa tretze anys, ‘La Oreja de Van Gogh’ –grup musical al qual vaig aficionar-me per aquella època- llançava una cançó que va titular: "Desig de coses impossibles". Un single que podria definir a la perfecció l’actual situació per la qual travessa part de la parròquia valencianista quan intenta aplicar al futbol eixe optimisme que tots, i jo el primer, imprimim a l’hora de visualitzar el futur d'allò que més volem. I, com no, amic lector, ahí es troba el nostre benvolgut València Club de Futbol. Però malauradament, en ocasions, la realitat és un altra ben diferent i hem d’acceptar-la. I una vegada interioritzada, treballar dur amb l’objectiu fixe de canviar el que no ens agrada per a ser cada dia millors. I créixer. Créixer fins a límits inimaginables, però ací, a l’entorn blanc-i-negre sembla que, com deia la cançó, "és més còmode enganyar-se".

No obstant això, m’agradaria que des de hui que tinc l'honor reprendre de nou les meues col·laboracions amb www.plazadeportiva.com, estes línies servisquen per fer una crítica sempre constructiva pel que fa a tot el que envolta a l’entitat de Mestalla. I sé perfectament que vostè no sempre estarà d’acord amb la meua opinió, però no tinc cap dubte que, com jo, pagaria el que fora necessari per a que el València tornara demà al lloc que li correspon per prestigi, per història.

Tota esta introducció -uff, m’ha quedat massa teòrica!- em serveix per a demanar més exigència a un club que l’ha perduda en els últims temps. Valga com a exemple la valoració de la derrota contra l’Atlètic de Madrid. Deixar l’anàlisi en un simple ‘ja era hora, l’equip ha competit davant un dels aspirants a ser campió de tot’ seria una errada. Significaria fer bona, altra volta, la lletra de ‘La Oreja’. Estaríem còmodes enganyant-nos. Massa còmodes. Deixant-nos guanyar pel cor i no per la raó. L’anàlisi hauria d’acabar reconeixent que, tot i haver-se deixat la pell durant els noranta minuts, el València es troba a anys llum d’un rival, el matalafer, que en tan sols un lustre ha sigut capaç de sobrepassar als xe per la dreta i per l’esquerra. Què ha succeït?  Per què s’ha baixat tant el nivell? Eixa és la gran pregunta. I trobar la seua resposta per a així trobar-li solució, el gran repte de Peter Lim. Un repte que des de dilluns recau en les mans de Cesare Prandelli.

L'italià té feina al davant. Moltíssima. I el futbol no espera a ningú. El combinat blanc-i-negre ocupa llocs de descens a la Segona Divisió i l'exseleccionador transalpí debutarà a Gijón amb la imperiosa necessitat de guanyar, però amb una plantilla incompleta. La planificació esportiva ha sigut deficient. Mes i mig després de l'inici de la Lliga, s'ha demostrat que a este València li fan falta, com a mínim, un davanter centre i un migcampista defensiu. Quasi res. A soles mitja columna vertebral. I encara sort que Diego Alves acabà per no abandonar el barco tot i que el club li havia 'convidat' a eixir per activa i per passiva.


Massa errades per a no penalitzar-les. 'Horrors', que entre altres factors, justifiquen el perquè de la mala classificació del València. En especial, l'elecció de l'entrenador. Quatre jornades foren suficients per a reconéixer la clavada de pota del director esportiu. Suso no ha encertat. Així de senzill. Però a Garcia Pitarch, en comptes d'entonar el mea culpa -com va fer com Amaia Montero aleshores cantant de La Oreja'- li va ser 'més còmode enganyar-se' i incitar a l'entorn a suavitzar el nivell d'acidesa en les seues crítiques. Té nassos. Fa una crida a la reflexió qui més ha de reflexionar. Mal camí.

Ara bé, no tinc cap mena de dubte que Suso vol al València com el que més. I que, amb l'arribada de Prandelli demostra que, a més, té capitat com per a rectificar -vorem si a temps d'arribar als objectius-. I com rectificar és de savis, reforçarà la plantilla i en hivern l'equip millorarà, però sols tornarà a estar entre els grans d'Espanya i del continent quan augmente el nivell d'exigència. Començant pel propietari i passant, en este cas, pel màxim responsable de la parcel·la esportiva. Perquè Suso, com conclou este article del 'Desig de Coses Impossibles', podria ser l'individu al qual van dirigides les últimes estrofes d'un single que acabava així: passe el que 'passe i encara que altre l'acompanye (sic) en silenci' -sempre- pensarà, voldrà i estimarà... al seu València. Al nostre València Club de Futbol.

 

Ver comentarios

Noticias relacionadas

OPINIÓN

Don Jorge, hui guanyem

Por |  - 

Era una d'eixes persones que no necessitaven protagonisme. Tot el contrari, fugia d'aquest. La seua vida girava entorn de la seua família. I per a ell, el club amb la rata penada en l'escut i tot el que l'envoltava, també era part d'eixa família...

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email