X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 29 de abril y se habla de VALENCIA CF ELCHE CF Hércules CF ivf
GRUPO PLAZA

La celebració de la normalitat

No hauríem de congratular-nos de que un entrenador cride als jugadors que estaven tractant-se en el gimnàs perquè es queden observant el treball tàctic que es du a terme. Ni de que un entrenador comence a treballar un onze el dimarts per a jugar un partit el diumenge. Ni ens hauria d'estranyar que un preparador programe dobles sessions o no planifique dies lliures quan queda tant per fer

18/10/2016 - 

VALENCIA. Hi havia tanta expectació davant del debut de Prandelli com cautela després dels 90 primers minuts amb victòria en El Molinón. I per primera vegada en molt de temps la cautela no té a vore amb el cabreig o el desencant. La cautela és en esta ocasió simplement això, cautela. No llançar les campanes al vol ni proclamar que Prandelli és el millor entrenador de tots els temps. És un "se va guanyar, sí. Però ja està. Hi ha molta feina per fer i cal fer-la. El que hem vist com a concepte ens agrada, i ara cal continuar insistint. Res més".

No va haver-hi discursos triomfalistes en la sala de premsa després del partit, si més no, tot al contrari. I certament, quan en els últims temps hem assistit a entrenadors que declaraven sentir-se "molt satisfets" després de caure golejats a casa davant d'un rival d'entitat molt menor, o quan eres una nul·litat i havies d'aguantar que l'entrenador arribara a sala de premsa i s'inventara resultats utòpics basant-se en les oprtunitats acumulades sense materialitzar, obviant les patides. I vostés es preguntaran, És açò molt? No, però ens ho pareix. Sense més farols ni escarafalls. No s'ha guanyat res, ni s'ha aconseguit res, ni hi ha res a celebrar. Però esta vegada ja no som els xics bords de la premsa els que insistim en això, esta vegada la veu serena ha eixit des de la banqueta del València.

No és un gran botí, però tenint en compte d'on venim este detall pot apuntar a un canvi de tendència en qui ha de donar-li la volta com un calcetí a este equip. El fet de tindre per primera vegada en molts anys a un senyor en la banqueta el currículum del qual no cap en la tapa d'un Danone et fa fregar-te els ulls davant de la normalitat. Si volen els compre la premissa que ens deixem enlluernar molt fàcilment davall el criteri de la novetat. Però hi ha un poc més. Se celebra la novetat.

És a dir, ens estranyen coses que haurien de ser normals i que es van perdre en la nit dels temps en cada entrenador inexpert al què li donaven la banqueta de Mestalla per a fer les pràctiques.

No hauríem de congratular-nos de que un entrenador cride als jugadors que estaven tractant-se en el gimnàs perquè es queden observant el treball tàctic que es du a terme. Ni de que un entrenador comence a treballar un onze el dimarts per a jugar un partit el diumenge. Ni ens hauria d'estranyar que un preparador programe dobles sessions o no planifique dies lliures quan queda tant per fer. Però quan se't porten anys morint les plantes, trobar un jardiner que les rega diàriament et pareix extraordinari.

Ara falten paciència, temps i que entre la piloteta. Si no tot açò no hi haurà valgut per a res.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email