X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 21 de febrero y se habla de opinion VALENCIA CF OPINION PRANDELLI
GRUPO PLAZA

HISTORIA VCF

Morir de futbol (2ona part)

Hui acabarem recordant a eixes persones que des de les oficines del club han fet una llavor, moltes vegades poc reconeguda, però necessària per al bon funcionament de l'entitat...

5/11/2016 - 

VALENCIA. Iniciarem la setmana passada un xicotet homenatge als valencianistes que han mort mentre formaven part del club, bé com a directius o com a jugadors del primer equip o del filial. Hui acabarem recordant a eixes persones que des de les oficines del club han fet una llavor, moltes vegades poc reconeguda, però necessària per al bon funcionament de l'entitat.

Persones com Toni Company, empleat del València CF des del 1994, qui va faltar el 30 de juliol de 2011. Va traballar en l'àrea de relacions externes i institucionals de l'entitat. Company fue un valencianista exemplar, volgut per tots i molt vinculat al món de les penyes.

Molt abans, al 1972, va faltar Vicent Peris Lozar, una de les figures més importants en la història del club valencianista.

Peris va treballar en quasi tots els departaments de les antigues oficines del València i era coneixedor de tots els secrets de l'entitat. Entrà al club en 1939, com a auxiliar administratiu, pompós títol per a designar el seu paper de "botones" de les oficines. Però, des d'eixe húmild càrrec, gràcies a la seua professionalitat i eficiència va progressar, convertint-se, primerament, en secretari del CD Mestalla, club amb el que va aconseguir l'ascens a la Primera Divisió la temporada 1951-52. Posteriorment, va passar al primer equip, on va exercir en un primer moment, de secretari adjunt del mític Luis Colina, el seu gran mentor i mestre. A l'agost de 1956, al morir Colina, passà a ser secretari general del club. Finalment, va ser nomenat gerent del València CF.

Amb la gerència de Peris, el club de Mestalla va viure un període de creixement, consolidació i equilibri en la vessant social. A nivell esportiu el club va viure un época brillant, com ho demostren la victòria en la Copa de 1967, les tres finals consecutives jugades en eixa competició 1970, 1971 i 1972, la lliga de la temporada 1970-71 i el subcampionat de la 1971-72. El València, amb tot haguera pogut reviure una etapa molt més brillant amb una miqueta menys de mala sort o amb arbitratges més equànims en partits crucials. Però, més enllà del palmarés, queden els detalls: el reconeixement del club, les diferents gires internacionals, la celebració de les Bodes d'Or al 1969, el programa que es publicava per a cada partit disputat a Mestalla seguint la tradició anglesa, la construcció d'una nova seu social del club annexa a l'estadi de Mestalla. En resum, una època on el València CF va estar en organització i iniciatives de qualsevol tipus, entre els clubs capdavanters d'Europa.

Vicent Peris patia molt en el futbol, moltíssim, però tractava que no es notara. Era un senyor en els seus modals i la seua forma de procedir, cordial en el tracte quan perdia o guanyava, correcte en els mals moments o amb els mals arbitratges, honest en les negociacions, intel·ligent, hàbil, treballador i amb una grandíssima devoció pel futbol, i més encara pel València el club de la seua vida.

I exercint el càrrec de gerent va morir, el 13 de febrer de 1972, a Mestalla, al seu estadi, mentre el València CF li guanyava a l'Atleti de Madrid en un partit de màxima tensió, per la mínima i de penal.

Només tenia 48 anys i la seua mort va suposar un abans i un després en el dia a dia del club i la seua absència va deixar al club orfe en uns moments on el futbol començava a entrar en la modernitat. La seua desaparició va accelerar la dimissió del president valencianista Julio de Miguel.

La seua mort va ser una desgràcia per al futbol valencià i per a tot el món de l'esport. Les mostres de condols i els homenatges es succeïren per tota Espanya, valga com a exemple la missa funeral oficiada a Sevilla, el 19 de febrer, on participaren conjuntament les directives i els equips complets del Betis, Sevilla, Coria, Triana i Álcala des dels seus primers equips fins als juvenils.

Peris tenia tota una vida per davant per a poder dur a terme nombrosos projectes, idees i somnis que d'haver-los pogut realitzar segur que hagueren situat al seu València a l'avantguarda del futbol espanyol i europeu.

Acabarem este més que merescut homenatge a la figura de Vicent Peris Lozar amb un paràgraf de l'editorial que va escriure per al Programa del partit València CF - Atlético de Madrid disputat a Mestalla el 13 de febrer de 1972, el mateix dia de la seua mort. Poc més es pot dir al voltant de quina era la seua visió del club i de la seua afició:

"La identificación de la gran familia valencianista con las inquietudes deportivas del club es siempre importante. Lo es muchísimo más en los momentos amargos. Los aplausos de nuestros seguidores, su ilusión y su perseverante apoyo nos obligan a todos a superarnos, a no dejarnos ganar por el desaliento y a mantener en alto las banderas de las más ambiciosas aspiraciones. Hemos de repetir lo que tantas y tantas veces hemos proclamado con legítimo orgullo: que nuestro público, el público valencianista, es el mejor de cuantos fichajes hemos realizado".

 

Ver comentarios

Noticias relacionadas

OPINIÓN

Don Jorge, hui guanyem

Por |  - 

Era una d'eixes persones que no necessitaven protagonisme. Tot el contrari, fugia d'aquest. La seua vida girava entorn de la seua família. I per a ell, el club amb la rata penada en l'escut i tot el que l'envoltava, també era part d'eixa família...

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email