Els cromos de la lliga

VALÈNCIA. El 2020 sembla vindre amb retràs amb tot. O quasi. Cosa normal, si un virus t'obliga a apretar el botó de 'pause' de la vida. Competicions importants a juliol i agost i inici de lliga a setembre, com quan la primera divisió era de díhuit equips i el calendari no estava tant tens com la cordeta d'un figatell. En aquella època, el principi de la lliga marcava realment el final de l'estiu, quan amagaves la roba de la platja i treies la d'escola i ja començaven els anuncis de llapiseres, colorins, carteres, motxilles i tot allò que era precís per tornar a classe fet un pinzell.

I de moment, a la xicalla valencianista no li farà molt de goig anar al quiosc a comprar l'album. Per aquells que ja no estan, per una banda. Vosté o jo podem arribar a entendre que és ser jugador de futbol i com es meneja la vida en general i el futbol en particular. Però les nanes i els nanos veuen que alguns jugadors que els tenien com a bandera ara porten altres colors que no són el blanc i el negre valencianista. I que no venen, de moment, altres per a ocupar el seu lloc. Ahí és quan cal seguir fent valencianisme des de casa i explicar les circumstàncies i tirar, a lo millor, d'exemples. Que si Messi, que si Ronaldo. I tindre els comodins de Gayà, Soler i Kondogbia com a valencianistes que, de moment, no es van a moure de Mestalla. 

Probablement, ixa siga una de les pedres filosofals per a que Meriton entenga al valencianisme. No entrem en les motivacions finals que puguen tindre. I acusacions vetlades sense proves, no. Cal anar on cal anar, encara que la sospita siga gran. Potser l'única i última manera que tinga Meriton de tornar a tindre de cara al valencianisme és reconéixer les errades i canviar la manera de entendre el Valencia CF. Ho han viscut de prop. Aquell any de Nuno, on socialment es feia aposta per causes socials que omplien la pitera d'orgull, aquella cura amb el futbol femení. I damunt la piloteta entrava. Layhoon Chan, que es va arribar a menysprear dient que ni idea tenia de futbol, porta camí de ser un desig de perfil si Lim decidira fer el relleu en la presidència del club. Un perfil més amable, menys piròman. I rodejar-se de professionals de veres. Que entenguen el negoci que significa portar un club de futbol. Que es puguen sentar davant representants oportunistes i traure'ls els colors. Que puguen tindre una sobremesa amb els seus iguals. No cal arribar a saber qui és Forment, encara. Però si no entens el passat, no podràs entendre el present, ni dibuixar el futur. 

Ni la situació mundial val com a salvavides per als actuals dirigents. Altres estan fent les coses bé i viuen al mateix món. És agradable sentir que l'aposta és la pedrera. No toca altra. Fer de la necessitat virtut. Però amb un mapa econòmic on sembla que els ingressos per Champions són l'únic pla que hi ha, la temporada es presenta funambulística si esportivament no es fa un apuntalament amb jugadors solvents que aporten la competència d'un grup que, de vegades, sembla ferit per parlar més dels que ja no estan. 

No li queda altra al senyor Lim i als seus representants a València que canviar de marxa. Si ho fan, tots tindrem ganes de tindre els cromos de la lliga. I si no hi ha cromos, si no hi ha il·lusió, no hi ha negoci. Ni per a ells, ni per a nosaltres.