GRUPO PLAZA

opinión

Prandelli com animal de companyia

L'operació Fuori, com ja s'ha batejat a les xarxes socials, està en marxa. Tant de bo, l'italià siga la pedra angular al voltant de la qual gire el ressorgiment d'este València però reconec que, ara per ara, és una mera qüestió de fe...

15/12/2016 - 

VALENCIA. Açò eren dos de Singapur, un italià i un espanyol que, a dotze mil quilòmetres de distància, volien posar solució a la crisi estructural del seu equip de futbol. Sona a acudit, però no ho és. És la crua realitat. El València no està per a bromes i no obstant això, esta és l'única forma amb la qual, des de diumenge, s'intenta evitar que el conjunt de Mestalla baixe a Segona Divisió. Que trist! Peter Lim i Lay Hoon com a màxims responsables del desmembrament com a club i Suso García Pitarch, artífex de la pitjor confecció d'una plantilla que recorde, escolten les demandes de Cesare Prandelli -qui només ha sumat 6 punts de 24 possibles- per tal de reforçar la plantilla en el pròxim mercat de l'hivern. I tot, supose, amb algun traductor de per mig ja que el tècnic no parla anglés i els asiàtics tampoc s'expressen en castellà. Així funciona hui en dia una entitat de quasi cent anys d'història. Dantesc. Però és el que hi ha. I mentre ells tinguen tot el poder, haurem de fer un exercici de constricció -el més fort que puguem- i resar. Resar per a què l'Esperit Sant o qui siga els il·lumine i, junts, aconseguisquen que el conjunt blanc-i-negre sume 42 punts com més prompte millor. Però es torna a cometre una errada de base.

El problema està al Cap i Casal i el punt de partida per superar-lo naix a l'altra banda del món. Malament. Lim és l'amo, sí, però no viu el dia a dia del club. No té una perspectiva exacta d'allò que realment succeïx. Sap el que li conten i, de vegades, les diferents versions que li arriben són interessades. I així encertar amb les decisions sol ser prou més complicat. L'última, la flitrada dilluns passat, és la de donar-li plens poders a Prandelli -encara que ho negaran-. És l'enèsim canvi de rumb de l'era Meriton. El projecte continua sense tindre un full de ruta marcat i ara estem en mans de l'entrenador. Tal volta perquè hi ha una confiança cega en el seu treball i, resultats al marge, creuen en ell. O tal volta perquè amb el que hi ha dins de l'actual estructura és la figura a la qual li resta un poc de crèdit. I dic un poc, perquè sobre el terreny de joc les millores des de la seua arribada són inexistents. L'equip continua sense deixar la seua porteria a zero, és feble en defensa i perd la concentració amb massa facilitat.

Tot i això, jo vull creure en el vell Cesare. Té currículum, experiència i, fins ara, ganes de seguir lluitant, que tal com estan les coses quasi que sembla suficient. Però ha de ser hàbil i conseqüent en el futur. Dos virtuts, les quals vaig trobar a faltar en la seua 'rajada' als jugadors. No en el fons, però sí en la forma. Primer perquè no hauria d'haver sigut ell qui se carregara el mort. Algú havia de dir-ho, algú havia de marcar el límit, però mai ell, que per a este tipus de coses -entre d'altres- existís la figura del director esportiu. A més, l'italià equivocà el dia: 24 hores abans d'una final com la d'Anoeta no era el moment de pintar-li la cara als teus perquè, si amb la seua actuació esperava una reacció d'este vestidor, significa que encara no el coneix massa. Malauradament una gran quantitat dels seus membres ja estan pensant en on jugaran la pròxima temporada i no en com salvaran aquesta. I inclús vaig més enllà. Si en sala de premsa dius el que penses, que el teu discurs no es quede a soles en paraules; actua. Exercís de líder i assenyala a aquells que no senten la camiseta: "tu, tu i tu fuori", però de veritat. Fuori de la llista, fuori de l'onze i apostes per tres o quatre xiquets del filial. Però no. A Sant Sebastià foren titulars els de sempre, els que hi havia disponibles. Perquè si Garay, Mangala, Enzo i Nani hagueren estat en condicions, també hagueren sigut protagonistes.

Miren, la salvació del València no passa per l'actitud de la plantilla tot i que esta siga millorable, la permanència passa pel futbol. Els discursos de l'amor a l'escut de Prandelli o el dels collons de Santi Mina sonen bé, s'han de complir i agraden a l'aficionat però sense una evolució en el joc, el conjunt blanc-i-negre patirà moltíssim per a evitar el descens. A l'equip li falten poalades de qualitat i tant de bo puguen aconseguir-se en este mercat de gener -per cert, ara sembla que sí hi ha fair-play per a fitxar, que curiós- però també li falta treball tàctic. El València no juga a res. No se situa bé, no combina bé, no té una idea clara a la qual aferrar-se i els rivals solen mostrar-se superiors. Fins i tot, els oponents que, sobre el paper, no tenen millor plantilla. El Granada, el Màlaga o el Deportivo ja ens han servit d'exemple.

No obstant això, passe la plana i li done un vot de confiança a la nova revolució que esta vesprada confirmarà Lay Hoon en sala de premsa. Crec que perquè no em queda una altra. Com en aquell famós anunci de televisió, em val Prandelli com animal de companyia. L'operació Fuori, com ja s'ha batejat a les xarxes socials, està en marxa. Tant de bo, l'italià siga la pedra angular al voltant de la qual gire el ressorgiment d'este València però reconec que, ara per ara, és una mera qüestió de fe. Tanta declaració d'intencions no servirà de res si estes no es traduïxen en fets. A les teues mans m'encomane, Cesare. No em falles.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email